Apunts
Què diu de veritat la recerca sobre prendre apunts a mà, i com és el quadern de qui està aprenent a programar.
Introducció
Quan necessites aclarir idees, no obris Notion, ni Word, ni ChatGPT.
Treu una llibreta i un bolígraf.
Segurament ja has sentit que escriure a mà va millor per aprendre.
És mig cert, i val molt la pena saber quina meitat.
Què diu la recerca
El 2014, Pam Mueller i Daniel Oppenheimer van publicar The Pen Is Mightier Than the Keyboard a Psychological Science.
Van fer seure 67 estudiants de Princeton davant d’una xerrada TED.
La meitat prenien apunts amb portàtil —sense internet— i l’altra meitat amb llibreta.
Mitja hora després, examen de dos tipus de pregunta:
- De fets — «quants anys fa que va existir la civilització de l’Indus?»
- De conceptes — «en què es diferencien el Japó i Suècia a l’hora d’enfocar la igualtat?»
En les de fets, empat.
En les de conceptes, guanyava la llibreta.
I els apunts eren molt diferents:
| Llibreta | Portàtil | |
|---|---|---|
| Paraules escrites | 173 | 310 |
| Text copiat literalment de la xerrada | 8,8% | 14,6% |
Els del portàtil escrivien gairebé el doble, i copiaven gairebé el doble de literal.
El titular no s’ha aguantat
Aquell article es va fer famós, i el titular —el boli guanya el teclat— va acabar en mil presentacions.
Després va passar el de sempre: altres equips van repetir l’experiment.
El 2019, Morehead, Dunlosky i Rawson el van refer i hi van afegir un grup que no prenia apunts de cap manera.
No els va sortir. Cap grup no era clarament millor que els altres, ni tan sols comparat amb el que no apuntava res.
El 2021, Urry i un equip de seixanta persones van repetir l’estudi original tal com estava escrit, amb 142 participants.
Els del portàtil van tornar a escriure més i a copiar més literalment —això surt sempre— però aquesta vegada no van treure pitjor nota.
El que sí que s’aguanta
Els estudis discrepen sobre el boli.
On no discrepen és en el que passa dins dels apunts, sigui quin sigui el suport:
- Com més apuntes, millor te’n surts.
- Com més literalment copies, pitjor te’n surts.
La segona és la interessant, i és la que explica l’altra.
Copiar literalment és barat: els dits van sols i el cap no hi participa.
Reformular és car, i és car precisament perquè estàs fent la feina.
El que va trobar Mueller és que el teclat et deixa copiar sense esforç, i que la llibreta no.
El boli no té cap virtut màgica. Simplement no dona temps.
Ho diu bé en Juan Lupiáñez, del grup de Neurociència Cognitiva de la Universitat de Granada:
Quan escrius a mà no prens nota de tot, perquè no dóna temps. A canvi, fas molts processos d’integrar i seleccionar el més important i vas elaborant el contingut.
I ara ve el detall que ho tanca.
En el segon experiment, Mueller i Oppenheimer van provar de resoldre-ho parlant: a un dels grups amb portàtil li van dir explícitament que no copiés literalment, que escrivís amb les seves paraules.
No va servir absolutament de res.
Van copiar igual de literal que el grup a qui no li havien dit res: 12,07% contra 12,11%.
Dir-te que no copiïs no t’impedeix copiar.
El que t’ho impedeix és que copiar et surti car.
Torna a llegir la taula dels 173 i els 310.
Tapa-la.
Escriu a mà, en una sola frase teva, què hi van trobar i per què importa.
Ara destapa-la i compara.
Si la teva frase és el text amb tres paraules canviades, no l’has reformulat: l’has copiat de memòria. Torna-hi.
El quadern de programació
Tot això val per a qualsevol assignatura.
Quan programes, però, hi ha una manera concreta de fer-ho que funciona especialment bé.
El 1986 la Molly i el Dan Watt van publicar Teaching with Logo, sobre una classe d’alumnes de sisè que aprenien a programar dibuixant amb una tortuga.
No t’hi encallis, en l’edat: els autors avisen que quan diuen alumnes volen dir qui aprèn, de l’edat que sigui, perquè els adults passen exactament pel mateix.
Cada alumne tenia un quadern de tres columnes:
| Què he escrit | Què ha sortit | Què he pensat |
|---|---|---|
REPEAT 3 [SQUARE RT 30] | tres quadrats en ventall | Sembla una flor. I si hi poso més pètals? |
REPEAT 6 [SQUARE LT 30] | sis, mig cercle | Ha florit! |
REPEAT 12 [SQUARE LT 60] | més atapeït | És bonic, però no tant com una flor. Massa quadrats. |
Les dues primeres columnes són el que va passar. La tercera és la que compta.
Fixa-t’hi bé: a la tercera columna no hi ha ni una sola conclusió. Hi ha una pregunta, una sorpresa i una queixa.
I fixa-t’hi encara més: la tercera columna no es pot copiar d’enlloc.
No surt a la pantalla, no surt als apunts del professor i no la pots demanar a ningú.
Només existeix quan l’escrius.
Per això aquest quadern funciona tan bé. És un format que fa impossible allò que Mueller no va poder evitar demanant-ho.
La Lynn —el personatge que travessa el llibre, fet a partir de molts alumnes de veritat— va anar omplint fulls durant setmanes.
Un dia, rellegint-los, va veure que els dibuixos que li sortien rodons eren sempre els que sumaven 360°.
Ningú no l’hi havia explicat. Ho va trobar a les seves pròpies notes.
Quan programis, apunta-hi tres coses:
- El que has escrit, tal com ho has escrit.
- El que ha sortit, encara que sigui un error.
- El que esperaves que sortís.
La tercera és la que costa, i és la que ensenya.
La distància entre el que esperaves i el que ha passat és l’error, i escriure-la ja és mig arreglar-lo.
Les quatre coses
El quadern no se li va acudir a la Molly Watt: l’hi va ensenyar un alumne.
El 1980 era directora adjunta d’una escola d’Amherst, no havia programat mai, i va decidir aprendre’n davant dels seus alumnes, sense amagar-ho.
Qui li va fer de professor va ser en Daniel von Blerkom, un noi de sisè que ja feia cinc anys que programava.
Li va donar quatre consells:
- Prova qualsevol cosa que et passi pel cap.
- Fes voltes per allà on hi hagi gent fent anar l’ordinador, i mira-la.
- Apunta tot el que descobreixes i tot el que fas.
- Apunta totes les teves preguntes, i no paris fins que en tinguis la resposta.
El tercer i el quart són el quadern.
El primer és el permís que costa més de donar-se: prova-ho i ja ho veurem.
I el segon és el que ningú no diu que sigui estudiar, i ho és.
De com li va anar a la Molly, aprenent gairebé sola, en parla Programar.
Agafa una llibreta i escriu-hi la data.
La pròxima vegada que programis, omple una fila abans de tocar res més: què has escrit, què esperaves i què ha sortit.
Fes-ho tres dies seguits i llavors rellegeix-lo.
Si no hi trobes res, no passa res: la Lynn va necessitar setmanes.